LA CERDANYA

La Gran Vall del Pirineu

Helios, una profunda depressió tectònica, és el territori comarcal més definit del Pirineu, tot i que ha sofert diverses divisions. La primera data del 1659, quan es va signar el Tractat dels Pirineus, el resultat del qual fou la partició de la vall entre els estats espanyol i francès, amb l’enclavament de Llívia. La segona, el 1833, quan es formaren a Espanya les províncies. El sector espanyol es repartí entre les demarcacions de Girona i de Lleida. Cal afegir-hi la divisió de la Cerdanya francesa entre els cantons de Sallagosa i de Montlluís, i que Andorra abraça l’alta vall de la Llosa, geogràficament cerdana.
En els 1.085,77 km² de la Cerdanya s’hi troben totes les roques del Pirineu axial: granits, esquists, pissarres, gneis, calcàries devonianes i conglomerats carbonífers. També hi ha calcàries secundàries i terciàries al Cadí, única franja prepirinenca, a més d’argiles, gresos i conglomerats quaternaris al fons de la vall. Els massissos del nord i el del Puigmal són creuats per diverses valls de morfologia glacial, mentre que les de migjorn sols tenen vestigis de glaceres a la Tosa i al Cadí. A la Cerdanya no hi ha cap glacera, malgrat que la neu pot cobrir les muntanyes a partir dels 2.000 m del novembre al maig.
Regada pel Segre i pels seus afluents, la Cerdanya està orientada a l’oest. El clima, mediterrani, té trets continental: poques precipitacions, oscil•lació tèrmica notable, hiverns freds i secs, estius temperats —amb tempestes a les tardes— i primaveres i tardors humides. Cal sumar-hi el microclima propi, amb una inversió tèrmica acusada, insolació forta a la solana i escassa a la baga. La climatologia es reflecteix en el paisatge vegetal. A la plana (1.000-1.300 m) hi creix una vegetació de ribera prop dels cursos fluvials. Al peu de les muntanyes s’hi veuen rouredes —substituïdes per pinedes de pi roig— i carrascars a la solana. A la baga hi abunden els pins negres amb avets a partir dels 1.600 m. La línia dels 2.200 m és el límit dels boscos de pi negre amb ginebrons o nerets. Més amunt s’estenen els prats d’alta muntanya, abundosos en flora.
La fauna és la comuna del Pirineu actual, afavorida per reserves naturals, per zones de protecció especial i per la creació, el 1983, del Parc Natural del Cadí-Moixeró, que s’ha traduït en un increment d’isards, cérvols, cabirols, voltors i aus depredadores. Hi ha molts senglars i marmotes, mentre que els exemplars de perdiu blanca, gat salvatge i gall fer són molt pocs. Sembla que hi resta, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, una petita població de linx europeu. També s’ha constatat que un exemplar d’ós ha deambulat per la comarca i que uns quants llops volten pel Cadí i pel Moixeró.
La Cerdanya ha superat els 25.000 h., però aquesta quantitat es multiplica per quatre a l’agost i durant alguns caps de setmana. Això ha potenciat en el seu moment la construcció i les empreses que s’hi relacionen. L’agricultura i la ramaderia es redueixen i el sector hoteler creix a un ritme més lent. El petit comerç està deixant pas a grans centres comercials. L’art romànic atrau visitants. A la vall es conserven restes de fortificacions, monuments megalítics i antics camins de ferradura, alguns dels quals senyalitzats com a senders. Les poblacions més grans són Puigcerdà, Font-romeu, Bellver de Cerdanya, Oceja, la Guingueta d’Ix, Alp, Llívia i Sallagosa.
Gràcies en part al turisme, la Cerdanya és activa quant a fires, festes i activitats, on abunden les gastronòmiques —inspirades en la cuina cerdana—, així com les culturals. Rica en llegendes i tradicions, disposa d’una bibliografia extensa i variada, des de la documental fins a la literària, elaborada per un grup d’escriptors i d’investigadors.

Manel Figuera i Abadal

Escriptor
(Extret del llibre La Cerdanya, guia muntanyenca, de SUA Edizioak (Bilbao, 2008)”.